Barcelona, ideologia i arquitectura

L’arquitectura és un reflex de l’ànima d’individus i col·lectivitats; un vehicle d’expressió d’idees i cosmovisions; de forma voluntària o no. Els gratacels de Manhattan, de façanes enlluernadores i pinacles piramidals, s’alcen com noves torres de Babel, com succedanis catedralicis consagrats a l’imperi dels diners. El brutalisme és el Crit de Munch de l’arquitectura, l’estil malaltís de la distòpia depressiva i caòtica de la postguerra mundial. El neogòtic anglès és la reacció d’un poble que vol reconciliar-se amb el passat catòlic del país i es revolta contra les formes rectes i anguloses del neoclàssic il·lustrat. L’arquitectura de les grans ciutats, des de la polis grega dòrica fins la megalòpolis futurista asiàtica, traça un relat del passat, el present i el futur imaginat de les comunitats que lideren imperis, pobles i nacions. Un futur que sovint –però no tant com caldria– s’emmiralla en el passat.

Barcelona és promiscua, en termes arquitectònics. La Barcelona idealitzada del Civitates Orbis Terrarum de Braun i Hogenberg (1572), verda, clara com la sorra i oberta al mar, entra en crisi al segle XVII i no reneix fins l’enderrocament de les muralles. La deixadesa i la manca d’una burgesia que exerceixi el patronatge cultural, i més tard la destructiva fúria anticlerical de les bullangues, deixen una ciutat ruïnosa, bruta i fosca. L’antítesi de la ciutat ideal de Fra Carnevale, mitigada només per subtils vetes barroques i neoclàssiques. A mitjan segle XIX comença el procés de creixement i renovació, que evidencia les tensions entre les omnipresents forces apol·línies i dionisíaques. La burgesia de la Renaixença respon als dissenys del Pla Cerdà, repetitius i monòtons –racionals– amb el desplegament d’un geni singular. La quadrícula romana s’omple de façanes amb esgrafiats, tribunes, gablets, finestres geminades de vitralls multicolors i altres elements que sintetitzen i reformulen el gòtic i el barroc en un eclecticisme únic, digne de l’Amsterdam i el Delft del Segle d’Or neerlandès o de la Praga barroca.

L’impuls espiritual de la burgesia catalana culmina en una de les obres més injustament infravalorades de la ciutat: la sumptuosa i senyorial Via Laietana, un bocí de Chicago sense la desmesura de l’original: edificis alts de sòlida maçoneria i grans finestrals; i voreres estretes per no constrènyer un nou símbol del poder burgès: l’automòbil. Però aleshores arriba la crisi. La burgesia perd el poder polític i es veu forçada, per sobreviure a l’extermini, a pactar amb les ments barroeres del totalitarisme seglar. De nou, decadència. Als anys quaranta, cinquanta i, sobretot, seixanta, s’imposa l’estil gris i repetitiu de la factoria totalitària. Ja sigui als afores de Bratislava, ja a Bellvitge, triomfa un estil que podríem anomenar “rusc” o “talpera”, que aplana i desnaturalitza l’ànima per forjar obrers dúctils. En paral·lel, una burgesia decadent i tecnocràtica vegeta en edificis característicament kitsch. Sorgeix l‘Upper, superficial i abúlic, que es delecta en l’abstracció i el minimalisme, i introdueix a Barcelona les darreres avantguardes.

La Gauche divine domina Barcelona, arriben les Olimpíades i sorgeixen nous espais i complexos encara per desxifrar. Es fa present, alhora, la voluntat reformista a zones degradades, com el Raval. La sensació global és de promiscuïtat, de sinistres masses amorfes de formigó, de futurisme mal entès; símptomes que no tan sols perduren sinó que s’agreugen, com evidencia la pretensió d’instal·lar una sucursal barcelonina de l’Hermitage –nova massa amorfa– al barri de la Barceloneta, espai que conserva, malgrat la degradació, un encís popular que no cal acabar de malmetre. Alhora, assistim atònits a la pèrdua de patrimoni. El mercat immobiliari necessita sòl i enderroca edificis històrics per alçar aberracions que es venen a preu d’or. La ciutat és en mans de capital estranger i es rubrica el divorci entre política –cada cop més irrellevant– i economia.

La crisi actual és una crisi del món urbà, un tràngol de les ciutats que formen la global village de McLuhan. El segle XXI sotmetrà les metròpolis de tots els continents a reptes alimentaris, energètics, urbanístics i sociopolítics que no goso afirmar que totes siguin capaces de superar. Fixem-nos en Detroit. Qui sap si en cent anys Barcelona no serà com la Roma del baix imperi, mig en runes, envaïda per l’heura i a mercè dels bàrbars, o si en dos segles no acabarà com Timgad, engolida per la sorra del desert. Els edificis viuen i expressen idees mentre són habitats. El decés dels grans monuments que vertebren una ciutat n’impliquen, en última instància, la mort. Preservar el patrimoni arquitectònic hauria de traduir-se no en la preservació de tècniques de construcció o formulacions estètiques particulars, sinó en la salvaguarda d’idees; en el sosteniment de les forces que promouen l’esperit creatiu. Sense cap rerefons espiritual, l’arquitectura es rebaixa d’art a tècnica i esdevé utilitarista, efímera. Prescindible.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Blog de WordPress.com.

Subir ↑

Crea tu página web en WordPress.com
Empieza ahora
A %d blogueros les gusta esto: