L’apocalipsi català

Sovint l’independentisme em recorda els oficials de la Guàrdia de Corps prussiana que, la tardor de 1806, es reunien davant l’ambaixada de l’Imperi francès a Berlin per amenaçar els funcionaris napoleònics amb les espases desembeinades. Hereus de l’exèrcit de Frederic II el Gran, es creien invencibles i desafiaven a la guerra la França que mesos enrere havia desfet els exèrcits austríac i rus a Austerlitz. El 14 d’octubre de 1806, Bonaparte esbocinava la maquinària bèl·lica prussiana a les portes de Jena. El filòsof Georg Wilhelm Friedrich Hegel, professor a la Universitat de Jena, quedà tan impactat que va considerar que la fi de la Història havia arribat. La imprudència juvenil dels oficials de la Guàrdia de Corps ens recorda que la història és acció humana, però que malgrat la lliure presa de decisions, el resultat molts cops no és el desitjat. És una noció que Giambattista Vico, filòsof italià a cavall entre la Contrareforma i la Il·lustració, emparaulà com a “Heterogènesi dels propòsits”. Des de llur perspectiva teista, la divina providència redreça el rumb de les accions humanes (el lliure albir) en la direcció “correcta”.

El Procés independentista català és ple de “correccions històriques”. La majoria excepcional que el 2012 demanava Artur Mas es va traduir en una forta pèrdua de diputats i l’inici accelerat de la descomposició de la dreta catalanista. Sobretot, però, les accions del Tripartit independentista per fer realitat la República catalana –fase que comença el 2016 amb la claudicació de Mas davant la minoria leninista de la CUP– han tingut dues conseqüències elementals: la pèrdua d’autonomia per part de la Generalitat i una davallada important de la influència nacional i internacional de Catalunya. L’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, que els experts amb carnet polític que predominen, encara, als mitjans públics i privats catalans, prometien inviable, resultà extremadament senzilla. El govern central sap que pot assumir amb rapidesa i facilitat el control de les competències i dels comptes de la Generalitat. El desgast recau, ahora, sobre els partits independentistes, obligats a governar una autonomia semi intervinguda i fer complir la llei mentre miren d’evitar que decaigui l’esperit. La disbauxa esdevé un esperpent quan els Mossos es veuen forçats a carregar contra manifestants encoratjats pel propi president de la Generalitat en un episodi que deixa l’escàs suport del conseller Joan Saura a la policia catalana com una simple anècdota.

El principal símptoma de la decadència és l’encongiment de Catalunya a escala espanyola. En un article recent, Guillem Pursals descrivia el govern socialista de Pedro Sánchez con un interregne. És qüestió de temps que a Madrid es configuri un executiu de dretes de marcat to centralitzador i que s’apliqui de nou l’article 155. Mentrestant, l’independentisme, presoner de les contradiccions d’un projecte que es pregona revolucionari alhora que s’articula a través de les institucions, arriba a l’extrem d’autoexcloure’s de l’esdevenir polític espanyol com si les declaracions de Pablo Casado i de VOX no al·ludissin directament a l’esclafament del “desafío separatista”. La Catalunya, fos en mans de convergents o de socialistes, que equilibrava la balança i, fins i tot, arribava a exercir de primus inter pares entre les comunitats autònomes –fora de les de règim foral–, és cosa del passat. I el retrocés no s’ha vist compensat per un augment de la influència catalana al pla internacional –Heterogènesi dels propòsits ha estat, també, que l’ALDE expulsi el PDECat malgrat que, no fa massa, Ramon Tremosa afirmava que els liberals europeus ni tan sols acceptarien C’s.

Fins la fallida declaració unilateral d’independència d’octubre de 2017, el gruix dels líders independentistes eren víctimes de la noció hegeliana, represa i popularitzada per Fukuyama, de “fi de la Història”. O, si més no, feien veure que s’ho creien –com Clara Ponsantí–. Lluny de la fi de la Història, Catalunya s’aproxima a una repetició del passat recent. Només la manca de realisme o de coneixements poden convèncer l’elit política i intel·lectual que la societat catalana, que va acceptar la dictadura de Primo de Rivera i el Franquisme, es revoltarà contra el democràtic “règim del 155”. Per a mostra, som a gener de 2019 i encara no hem vist indicis de la “tardor calenta” que ens havien promès. El ciutadà té majors preocupacions, i la situació social –únic element que a l’Occident actual pot desencadenar la revolta– ha millorat força des de els pitjors anys de la crisi. Si aleshores la resposta es reduí a una acampada New Age a l’espantosa Plaça Catalunya, parlar de gilets jaunes o Maidan a la catalana, quan els estralls del crack de 2008 comencen a quedar enrere, és pura fantasia.

El panorama a que han conduït Catalunya els líders del Procés evidencia, com la desfeta prussiana a Jena el 1806, l’estancament intel·lectual i instrumental de tota una societat. Els propers anys, en que els hereus endogàmics de Pujol i Maragall hauran de gestionar una Generalitat empetitida mentre esperen el cop de força del front de dretes espanyol, només seran l’avantsala d’una nova i decisiva etapa a la història de Catalunya, a la qual, els qui han dominat el Parlament des de 1980, hi tindran ben poc a dir. Els tecnòcrates de perfil liberal, escindits o apartats progressivament al dictat de la CUP, poden endegar, amb el suport d’un govern conservador a Madrid, una nova etapa on, alhora que una gestió de caire economicista, assistirem a una “desestalinització a la catalana” de la qual els mitjans públics i el sistema educatiu en seran l’epicentre. Potser és hora de recordar les paraules de Gaziel l’octubre de 1934, després de la proclamació de l’Estat català:

Es algo formidable. Mientras escucho me parece como si estuviera soñando. Eso es, ni más ni menos, una declaración de guerra. ¡Y una declaración de guerra –que equivale a jugárselo todo, audazmente, temerariamente–, en el preciso instante en que Cataluña, tras largos siglos de sumisión había logrado, sin riesgo alguno, gracias a la República y a la Autonomía, una posición incomparable dentro de España, hasta erigirse en su verdadero árbitro, hasta el punto de poder jugar con sus gobiernos como le daba la gana!

El futur debat pivotarà en torn de qui fou el Lluís Companys del Procés: Pasqual Maragall, per la reforma de l’Estatut de 2006? Artur Mas, per la proposta de pacte fiscal i la consulta popular del 9N? Carles Puigdemont, pel referèndum de l’1 d’octubre i la declaració d’independència? Fantasies i promeses incomplertes; hybris i bones intencions; terrible combinació.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Blog de WordPress.com.

Subir ↑

Crea tu página web en WordPress.com
Empieza ahora
A %d blogueros les gusta esto: