El gran Imperi europeu

La grandesa de les nacions rau en els petits detalls. Al fet, per exemple, que un venedor ambulant de castanyes eslovè pugui desplaçar-se sense obstacles de Gorizia a Viena i de Viena als Carpats. La grandesa d’una nació s’albira a l’ordenament polític, al corpus legislatiu, no a cap manifestació cultural xarona, com ens ha fet creure el romanticisme. La nació és pura abstracció, és a la història el que les roques sedimentàries a la geologia, un efímer esdevenir-se. El bagatge que en queda de tot plegat són bocins dispersos que, afegits amb cura els uns als altres, componen el mosaic de la cultura europea. No goso dir occidental; ja no. L’Occident anglo-americà i l’Orient rus assetgen Europa. El foll nou ric del Klondike, Trump, igual que Wilson fa un segle, s’ha proposat desmantellar Europa; l’agressió contra una estàtua de Kant a Königsberg és un atac a la cultura europea; els cadells del pagà Widukind, de las SS himmlerianes, cavalquen de nou sota la bandera euroescèptica; les cúpules daurades de Moscou amaguen els hereus de la Roma anticristiana, del domines et deus Dioclecià. El lamentable panorama ressuscita les paraules profètiques d’Eugeni d’Ors en relació a l’entrada d’Itàlia a la Primera Guerra Mundial al costat del bàndol atlàntic:

El imperio de Carlomagno, con su simbólica capitalidad en la Ciudad de los tres nombres (Aquisgrán, Aachen, Aix-la-Chapelle) se desmoronaba, acaso para siempre. Empezaban, acaso, a dibujarse, como emergentes, las provincias del místico imperio de Atlántida, cuya metrópoli está en el fondo del mar.

Europa i Imperi són pulsions germanes; l’embolcall geogràfic i el contingut polític. Des de Roma fins la Viena finisecular, l’Imperi ha format part de l’essència continental. No un Imperi malentès a l’estil Star Wars, sinó un imperi que encarnava dues grans virtuts, tal i com les exposava, el 1955, Otó d’Habsburg-Lorena: el rostre humà del Govern, personificat en la dinastia, i un arbitratge moral envers i entre les entitats polítiques inferiors –dietes o corts regionals, aristòcrates i municipis–. Quan Teddy Roosevelt confessava a Francesc Josep I d’Àustria-Hongria que no entenia ben bé la funció de l’emperador, el vell Habsburg respongué que es tractava de protegir els pobles de la Monarquia dual dels respectius governs. Els moderns liberals, en canvi, han reduït l’Estat a la faceta purament repressora, tant a l’àmbit nacional com a l’internacional. Les guerres dinàstiques de l’Antic Règim –guerres limitades entre monarques–, han cedit pas a les guerres totals dels Estats-nació moderns. La destrucció sense precedents de las guerres mundials –guerres europees– és fruit del trencament de l’ordre imperial catòlic que va provocar Napoleó –un dictador militar democràtic, en paraules de Spengler– en tractar de realitzar el somni romàntico-il·lustrat covat als salons de Voltaire –la biblioteca de viatge del Gran cors contenia les tragèdies clàssiques de Racine, l’apologia pagana de la Grandeur des Romains de Montesquieu i les obres completes de Voltaire. Cap casualitat, per tant–.

La Unió Europea, nascuda de les cendres d’una Europa arrasada per la hybris pagana dels nazis i els feixistes italians, vindria a ser un succedani laic i republicà del vell Imperi; una mena de Confederació Germànica unida més pel comerç que pels nexes polítics i dinàstics imperials. Les velles nissagues, els Radziwill, els Contarini, els Chevreuse, o bé s’extingiren en el decurs del tristíssim segle XIX, o bé han renunciat a formar part de l’aristocràcia militar i funcionarial que fou l’essència de l’eficient govern imperial austríac per dedicar-se al món empresarial o emplenar les planes de facècies de la premsa rosa. Els nous governants, ho advertí Proudhon ja a l’època de la monarquia liberal de Juliol, són efímers i tan sols han vingut a enriquir-se abans de tocar el dos a les properes eleccions; el cursus honorum romà, esdevingut en un coitus interruptus que cobra forma en l’alternança de partits; ara tu, ara jo. La Unió Europea és un fracàs per múltiples motius, però sobretot perquè es desentén de la màxima de Francesc Josep I: protegir els ciutadans dels constants abusos dels governs nacionals. On és avui el vell emperador que va vetar quatre cops un alcalde antisemita a Viena tot i guanyar les eleccions?

Spengler advertia, a La decadència d’Occident, que les tiranies del segle XXI s’alçarien de forma subreptícia, restringint drets i llibertats alhora que encomien la democràcia que els ha dut al poder i la malfadada sobirania nacional. La política europea, allunyada del poble, troba a faltar els nexes de poder locals amb que sí que comptaven els emperadors alemanys. L’Estat-nació els ha fagocitat i s’erigeix com una doble amenaça: per a la comunitat més immediata, el món local, i per a la pau i l’ordre a escala continental. Davant un panorama lúgubre, marcat per l’ascens de populismes que amenacen amb esmicolar Europa en taifes clients de Washington o Moscou, només hi ha dues opcions: asseure’ s a contemplar la implosió de l’Estat liberal tal i com succeí el 1929 o bé coronar un sacre emperador a Aquisgrà per combatre les forces de l’Atlàntida i reformar –transformar– la Unió Europa: supressió del Parlament Europeu, apertura d’un Senat de caire territorial, enfortiment del Tribunal de Luxemburg, presidència hereditària en mans de la dinastia amb dret de vet i creació de parlaments regionals segons el model dels cercles del Sacre Imperi.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Blog de WordPress.com.

Subir ↑

Crea tu página web en WordPress.com
Empieza ahora
A %d blogueros les gusta esto: